Tot el món que veig al davant
em sembla un cristo acollonant
d’idees amb interrogant
que deixo aquí penjant.
Vaig fent l’orni, vaig esperant
davant la porta del futur restant
i ociós m’entretinc saludant
la gent que vaig trobant.
I perseverant
vaig romancejant
mentre estic rumiant
què vull ser de gran.
La gent que tenia al voltant
amb la qual havia dubtat tant
no sé com ni sé ben bé quan
han anat entrant.
Palplantat al pedrís d’un edifici gris...
(ep, un incís, això és una altra cançó. Si continuem així
el pinto d’un altre color, colló!)
Deia que em trobava davant la porta d’entrada de la
vida preparada que sí, que la faig jo, que me l’he
buscada però, en acabat, i si no em convenç? I si me
n’emprenyo? I si quan arribo no m’agrada la troballa?
Calla, calla!
Mentre faci aquest solet
i m’escalfi així la cara,
mentre no s’aixequi el fred
no penso entrar pas encara.
Clapant com un soc
o dormint ben poc,
esgotant l’estoc,
encetant un joc,
conservant el roc,
barrinant badoc,
saturant el bloc,
resseguint el lloc,
fent un altre toc,
o apuntant-me el broc,
encenent el foc,
provocant el xoc:
jo d’aquí no em moc.