No són dies de fer guerres, ara tots parlen de pau, de misèries molt llunyanes i de pous tacats de sang. Ningú pensa en tots vosaltres, oblidats dins un calaix per quan toca omplir les boques recordant els vostres cants.
Les batalles, les proeses i el que queda d'aquells anys, us honoren amb medalles com si fóssiu generals. Homenatges i banderes amb colors massa apagats per la història que us obliga i us condemna a no oblidar.
El mirall ja no et contesta, un reflex impersonal, el color d'una mirada que fa temps et van robar. Anys de lluita i d'esperança en un bà ndol desolat per l'oblit i la impotència dels qui anaven al combat.