– Em plau d'esser vora l'home; sóc veí seu molt antic; tafanejo vora els marges i és de pau el meu xerric. Tot sovint, d'una aigua fresca vora el regueró m'estic; m'enamora l'estelada i ella, ¿escolta el que li dic? Clar de lluna, boira fina, si só lleig i no sóc ric, la veu meva us acompanya; i, al que deia, poso pic. Ric, ric, el que us deia és un nyic nyic; ric ric, ai, amic, m'entristeixo si no ho dic. Bona ànima que em somrigui m'ha pagat tot el fatic; xerricant, faig a qui trobo: – No m'esclafis, so un amic– Val a dir-ho: de vegades, sense cap projecte inic m'acosto a la llar de l’home i és per escalfar-me un xic.
Clar de lluna, boira fina, si só lleig i no sóc ric, la veu meva us acompanya; i, al que deia, poso pic. Ric, ric, el que us deia és un nyic nyic; ric ric, ai, amic, m'entristeixo si no ho dic.