La llarga nit de l'hivern s'ha encès quan de sotamà el roser ha fet una rosa mès vermella que la sang. Darrer sospir de l'estiu. Penyora de la bonança. Ocell que ha caigut del niu. Festeja amb un raig de sol arrecerada a un xiprer; ¿fas tard o véns massa d'hora, meravellós malentès?
Nascuda contra corrent desafiant les gelades i plantant-li cara al vent. Com una flor de paper no escoltaràs el zum-zum de les abelles xuclant-te ni escamparàs cap perfum. Mai no et regalarà el sol la son de les migdiades ni els capvespres de juliol. Però abans no t'escanyin les impacients mans de l'hivern la tarda et mira i s'àlegra, es detura i es sorprèn amb una petita i breu –talment la flor dels teus llavis– rosa roja de l'adéu.