Quina grua el meu estel, quin estel la meva grua! –de tant com brilla en el cel sembla una donzella nua. L'espurneig que em fereix l'ull són els seus pits quan s'inclina: si fa un mirall de l'escull perleja a l'arena fina. De la meva barca estant dono al cordill tota mida. I l'ala clara, sestant, del gavot que passa i crida. Oh, el seu flanc rosa i argent i la trena que es deslliga! Volar d'oronella al vent! Cabell desfet de l'amiga! Amiga del dolç turmell. –Com una vela s'enfila espitllera de l'ocell: si jo llenço el braç, vacilla. Vianant vora la mar prega pels marins que arriben; si veuen l'estel dansar moren de tant que sospiren.
Vianant, puja al meu bot que és lliure de la sentida, però no diguis ni un mot si no vols perdre la vida. Vianant, no parlis, no, que l'oreig l'acosta, i mira que et prendrà l'amor senyor –que el mariner ja sospira. Quina grua el meu estel, quin estel la meva grua! –de tant com brilla en el cel sembla una donzella nua.