Cada cop que miro d'arreglar el que no faig bé
sento que estic pitjor encara.
Cada cop que enrera vull anar
sembla com si estigués més lluny.

Cada cop que hi torno és com un rellotge
que s'hagi desmuntat,
peces i peces que no saps mai com ordenar.
Cada cop més difícil se'm fa tenir-te aquí
sempre al meu costat.

Dues espases afilades caminant damunt d'un fil
que demà, es pot trencar, més val no esperar.

Com sol a la nit, com lluna al matí,
és com foc al bosc quan tu ets amb mi.
No és poder o voler, ni tant sols és fe,
potser ja és escrit i no s'hi pot fer res.
Cada cop que surto ara al carrer miro a la gent
i noto com si hagués estat fora.
Cada cop que penso en el què fer,
doncs ha passat molt temps,
no sé mai per on començar.
Cada cop que respiro és com si l'aire
em portés noves olors,
dolces i amargues, que em fan estar
en un altre món.
Cada cop que desperto m'assec i penso
si encara estic somiant.

Però quan la sort t'abandona
no hi ha un camí per triar,
no vas mai a cap lloc, més val esperar.

Com sol a la nit, com lluna al matí,
és com foc al bosc quan tu ets amb mi.
No és poder o voler, ni tant sols és fe,
potser ja és escrit i no s'hi pot fer res.

Jo no puc riure la mort ni del meu pitjor enemic,
no estic fet així, ni així seré mai, jo ho sé
i saps tu que el temps dirà on ens ha portat el vent
i em necessistes mai, volaré en contra.

Com sol a la nit, com lluna al matí,
és com foc al bosc quan tu ets amb mi.
No és poder o voler, ni tant sols és fe,
potser ja és escrit i no s'hi pot fer res.