Temps fa que era temps
que de lluny un vent
de la serra o del pla,
tramuntana o ponent,
ens assegué a la taula.

Qui sap que menjarà
i si dret o esquerrà,
si dur-li el brou
en tassa o en un plat.
Com complaure al convidat?
Lli ho preguntí a qui ho sap.

Allò que va ser
va durar no-res,
fou com un corrent
al finestral batent
que mossa no en fera.

Anant amunt i avall,
estant atrafegà,
torne i trobe cel·la sense pres.
Pel forat de la xemeneia
la sutja a llom de l’airet.

El sucre i la sal
no s’han de mesclar,
l’oli sura en l’aigua
m’obliga la pena.

El sucre i la sal

no són de mesclar,
gra salat que endolça
em dona més pena.