TÂ’he vist com sempre a lÂ’estació, somriure net; avui de nou esperes un tren misteriós que ve de lluny, si és que va enlloc. Tothom et sap i, tendrament, et filen anys per a fer-te un temps, quant de temps.
Dius que, a lÂ’andana, no hi ets sol; viuen amb tu ombres i jocs, ombres dÂ’adéus sense retorn, jocs de petons pels benvinguts i, a dalt dels arbres més bonics, hi niuen els amors ferits, per un tren,
que amb tu esperen el senyal de lÂ’arribada dÂ’aire nou, dÂ’un gest nou, dÂ’un pas nou, dÂ’un tren nou.
TÂ’he vist de nou a lÂ’estació i en tu mÂ’he vist, a poc a poc, buscant un tren misteriós, que ve de lluny, si és que va enlloc, i veig com dormen els adéus, com neguitegen els retorns per un tren.
Que, finalment, quan la tardor pinta un cel nou a lÂ’estació, tots esperem el pas dÂ’un tren, que va molt lluny, si ve dÂ’enlloc. Els uns perquè ens arribes tu, els altres perquè seÂ’ns enduu aquell tren.
I amb tu esperem el senyal de lÂ’arribada dÂ’aire nou, dÂ’un gest nou, dÂ’un pas nou, dÂ’un tren nou.