Canto l' amor per dir-te com em plau l'atzar que m'ha dut fins a tu camins enllà.
Jo no et sabia i cap espai de mi no em duia a creure en altres fites que aquelles que deixaven amb pas de vell astut i greu, un llunyà senyal del temps dibuixant damunt la neu que el cor no pot llançar ni refusar perquè és I' eterna ruta de viure i d'estimar. Tot era buit de mar i de perfum, tot eren platges de miratge i fum, com una estranya llum esperada que encén els ulls només un sol instant més enllà dels càntics que potser diuen altres coses però són com un mirall opac, lluny de tot, lluny de l'esperança de fer vibrar els sentits amb força per convertir el desig en sang. Vent i misteri que el temps s'endú...
Canto l'amor per dir que ara que t'he trobat tot és sol i camí que vull cantar.
L'ombra dels anys ja no em farà cap por perquè de tu me'n ve la força que res no podrà tòrcer perquè és la veu d'algú que creu que l'esforç més temptador és el viure en la claror dels ulls oberts al foc que fa més clar el risc de compartir-se i el risc de somiar. Tot serà goig de tu ara que els cors bateguen junts sense cap llei d'esforç i amb mans i boca teixim la història que ens mantindrà per sempre més units sense la recança del que hem deixat mentre ens buscàvem per l'ample mar de tantes nits, pell amb pell, veu amb veu que clama per un amor que no refusi cap esperança i cap desig. El temps ens crida, tot és futur...