Amb la lluna d’abril
visc converses de silencis,
ella sobre el coixí,
jo en un cel d’àngels intrèpids,
i li parlo de tu,
si ho sabessis, si ens veiessis,
de tu i de l’univers
que en el fons dels teus ulls
em convida l’amor.

Quan d’esquena al Molló
la Mort baixa pel Cortiella,
sota el pont dels records
jo l’espero sense presses,
i li parlo de mi,
si ho sabessis, si ens veiessis,
quan em vol jo la prenc
i ballem lentament
per les aigües del temps.

Com l’encís diferent
d’un demà ple de força i llum,
pels camins costeruts
s’aprèn el goig de viure
ben lluny de tant neguit
que glaça els somnis i el cor;

aquí l’ombra del vent
desdibuixa el temor dels anys
i el passat és un gest
renovat per l’esperança
que escriu en l’aire net
el seu missatge d’amor.

Puja l’avi Pagès
a mig aire de la serra,
on l’espera el Treball
el seu vell amic de sempre,
i li parla de tu
si ho sabessis, si els veiessis
com se’n van somrient
pels estrets corriols
que han obert amb esforç.

La Natura m’acull
sense fer-me cap pregunta,
amb el seu dolç embruix
fa més plàcids els meus dubtes,
i li parlo de mi
si ho sabessis, si els veiessis,
i ella riu tendrament
compartint els secrets
que em llegit en el vent.

Tota veu és la veu
de la ruta que fem plegats
i el ressò persistent
de tot el que ens conforta
fa més dens l’àmbit de llum
on aprenem a estimar.

Més enllà del desig
compartit i esperat per tots
hi ha la terra i la gent
i el goig de no sentir-se
mai sol en el camí
on aprenem a estimar.