Et deixo un pont de mar blava
que va del somni fins els teus ulls,
des dÂ’Alcúdia a Amorgos,
del teu ventre al meu cor.

Et deixo un ram de preguntes
perquè tÂ’emplenis els dits de llum
com la que encén lÂ’esguard
dels infants de Sidó.

Un pont que ajudi a solcar
la pell antiga del mar.

Que desvetlli la remor de tots els temps
i ens ensenyi lÂ’oblidat gest dels rebels,
amb la ràbia del cant,
amb la força del cos,
amb el goig de lÂ’amor...

Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec,
un pont que agermani pells i vides diferents,
diferents.

Et deixo un pont dÂ’esperança
i el far antic del nostre demà
perquè servis el nord
en el teu navegar.

Et deixo un vers a Sinera
escrit amb traç dÂ’un blau lluminós
que cantava a lÂ’Alguer
per cantar el seu enyor...

Et deixo lÂ’aigua i la set,
el somni encès i el record.

I a Ponza la mort
per viure cara al mar... el mar... el mar.
LÂ’espai ple de llum
on sÂ’emmiralla el mar... el mar... el mar.

El blau del nostre silenci
dÂ’on sempre neix la cançó.

Que desvetlli la remor de tots els temps
i ens ensenyi lÂ’oblidat gest dels rebels,
amb la força del cant,
amb la ràbia del cos,
amb el goig de lÂ’amor...

Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec,
un pont que agermani pells i vides diferents,
diferents.