Davant del mirall la Maria Honesta
es posa el seu vestit de mudar
mentre de lluny sona l’orquestra.
L’espera el promès
a la pista de ball on la magnòlia
sentirà com baixet i amb sentiment
sense el frec d'un bes
es diran adéu per sempre.
Que pobres són i per fer diners
ell demà mateix
se’n va cap a les Amèriques.

En Joan Treball dalt de l’enorme paquebot
fa via pel mar immens cap el seu somni,
i si la nostàlgia li omple cor
la imatge del seu amor li fa senyals a l’horitzó
sempre vers l’horitzó.

Però en Joan Treball no va fer fortuna,
potser poc viu, potser massa honrat
no es va lliurar de la pobresa.
Sol, cansat i trist
de buscar tants tresos sense trobar-los
va pensar en el retorn, però temorós
que la seva gent
no sabés tornar a estimar-lo,
i així va ser com en Joan Treball
sense cap diner
va tornar de les Amèriques.

Però tothom va rebre’l amb els braços ben oberts
i va retrobar l’amor que delejava,
van ser rics d’atzars i de tendreses
i els déus afegiren anys per fer més llarg el seu destí.

Ha passat molt temps, però la gran magnòlia
encara ombreja el lloc on abans
hi feien ball cada diumenge,
i als enamorats
que enllaçats s’hi passegen al capvespre
els arriba el ressò no molt llunyà
d’un ball que potser
va tocant l’orquestra Lira
i el riure clar dels que dins el cor
van saber trobar
el tresor de les Amèriques.