I la lluna, que passava
entre un núvol i el xiprer,
una llàgrima vessava al mar serè.

Quan l’infant que la mirava,
somniant-la un fanalet,
va sentir el murmuri pàl·lid
d’un lament:

"La pobresa... mai...
la pobresa... mai!"

"En el meu vogar celeste
m’ha obsedit el seu atzur
i mestrejo la penombra per als seus ulls,

que la llum no els escarneixi
amb llur propi desesper
precisant perfils al fred, la fam,...

La pobresa... la vergonya..."

"Seré còmplice en l’angoixa,
confident d’anhels nocturns
i confort del seus rancors en la quietud.

Seré alè per a la revolta,
seré empar dels seus recels
i mirall del seu despit per l’univers,

la pobresa... mai!"

I la lluna, que passava
entre els segles i els teus ulls
una llàgrima vessava per...