Nin non, Maria,
ma nina de cabells dÂ’or.
Nin non..., petita
cançó del meu bressol.

I mentre tu somnies
la vida em duu de la mà,
però, quan soneta tinga,
vindré al teu costat.

I si mai el fred
dÂ’un matí dÂ’hivern
tÂ’acarona els llençols,
buscaré a llevant
el sol més radiant
perquè escalfi el teu cos.

El gran lledoner
guardarà fullam
perquè hi dormin ocells.
Si et desvetlla un joc,
omplirem dÂ’estels
el teu sostre immens.

Nin non..., Maria,
ma nina de cabells dÂ’or,
que, quan soneta tinga,
vindré al teu bressol.

Dels tirabuixons,
te nÂ’he de penjar estels
perquè encisis els déus,
i així engelosir
un dimoni expert
que et proposi els inferns.

Que sovint el cel
és tirant a fred
per als teus somnis dÂ’infant.
I cal escalfar
lÂ’àvid pensament
amb calderes roents.

Adéu..., Maria,
la vida em duu de la mà,
però, quan soneta tinga,
vindré al teu costat.