Per la vella carretera
entre esclats de llum i mel
hi ha dos homes que caminen
amb la fosca dintre seu.

No se saben ni es coneixen
cadascú amb el seu turment,
fan camí lÂ’un cap a lÂ’altre
des dÂ’angoixes diferents.

El matí els encén el rostre
tot solcat de solituds
i dins seu res no els ajuda
per dreçar el seu futur,

són dos homes que fan via
mentre esperen que un atzar
converteixi el seu silenci
en un gest de llibertat,

ah, si aprenguessin a mirar-se,
ah, si el coratge els empenyés,

ah, si trobessin el somriure
ah, si el recel no els separés.

I els dos homes que caminen
no es veuran fins que un revolt
els encari lÂ’un a lÂ’altre
i els acusi dÂ’anar sols,

i serà potser aleshores
que aprendran secretament
que una pena compartida
mai no dóna tant turment.

Els moixons del cementiri
han deixat de refilar,
el riu llisca entre les pedres
i també alenteix el pas,

no hi ha còrrecs ni margeres
que no els vetllin cada instant,
tots els arbres els contemplen
i ni el vent mou el fullam;

ah, si es paressin i parlessin,
ah, si el paisatge els fes companys

ah, si la llum de les mirades
ah, enllacés les seves mans,

quina meravella
si un somriure els dibuixés els llavis
i potser per sempre
sapiguessin caminar plegats,
quina meravella
si un batec els fes més tendra lÂ’ànim
quina meravella
el coratge dÂ’estimar

quina meravella
si lÂ’atzar que els ha creuat les vides
fos com la promesa
dÂ’un nou temps vibrant i lluminós,
quina meravella
si acceptar el gran joc de descobrir-se
quina meravella
conjurés recels i por.

A la vella carretera
res no acaba, tot reneix
i la vida ensenya un ritme
sempre igual i diferent,

i els dos homes que la viuen
tal vegada hauran après
que sols ells tenen la força
de mudar-la dintre seu

ah, què descobriran en veureÂ’s,
ah, amb quin gest sÂ’acolliran

ah, tant de bo que la tendresa
ah, canviés el seu mirar,

quina meravella
si el ressò de lÂ’alba a les muntanyes
desvetllés les notes
dÂ’algun cant dÂ’amor potser imprevist
quina meravella
si la força sempre desitjada
quina meravella
dibuixés els seus destins

quina meravella
si el goig incert dÂ’una tonada
en sabéssim treure
la creixença que ens pot ser més bons
quina meravella
si el sender que el cor ens assenyala
quina meravella
sempre fos vial dÂ’amor.

Quina meravella
si de tant sentir-nos solidaris
tots plegats penséssim
a guanyar el futur unint les mans
quina meravella
si la pau fos lÂ’única eina fàcil
quina meravella
per aprendre a caminar.