Una finestra al mar, una mirada
i veure el món passar entre les barques i tu.
Jugar amb l’atzar quan pinta
el Blau dels blaus amb crestes blanques

Una finestra al mar i aquella xarxa
per llençar-la als estels dels sentiments que hem perdut
i no poder salpar mai més
per un embruix i una aigua clara.

Què deu ser de l’Antonia que a Xefalú té casa,
va obrir les seves portes a cinc infants d´Albània
com una antiga deessa que encara creu amb l´ara.
Els pescadors l’estimen i li deixen les xarxes

amb mirallets de plata.

Una finestra al mar i perdre l’àncora
i enderrocar tants fars i abjurar dels astres... amb tu
per fer del nostre demà
el fruit d’un art imprevisible.

Una finestra al mar petita i blanca
que ens obligui a somiar enllà dels nostres absurds,
enllà d´aquest jo petit
que ens omple el cor però buida l´ànima.

Què deu pensar en Samir dalt del minaret de Tànger,
els peus damunt la misèria i els ulls somiant Espanya,
despullarà el seu cos tan bell i el llençarà a les aigües.
Déus facin que amb la força d’enyors i de nostàlgies
pugui ormejar una barca...

Una finestra al mar perquè l’habitin
els teus ulls inventant espais i límits de llum
mentre un nen s’endormisca
tot sentint com la Nena canta.

Què se n’ha fet d’en Ianis que va marxar d´Icària
per anar a la plaça Omònia i comprar una maragda
tant temps, tantes pregàries i no ha tornat encara,
presoner d’un cos insospitat,
d’un desig que no esperava...

Una finestra al mar, una mirada,
una olivera en pau tot just a l’angle,
una finestra al mar petita i blanca
que ens obligui a somiar...