Serà tan fàcil de partir dÂ’entre els llençols dÂ’aquesta vida, sempre és tan fàcil de partir, creuar lleuger a lÂ’altre riba, suaument lliscar cap a la fi, molt més enllà de lÂ’ombra blava i sens gest dir lÂ’últim sí al res ignot que espera encara.
Està tan lluny de mi partir quan en la calma posseeixo els màgics verds, dÂ’aquest país que em diu qui sóc, i per què sento, i enjogassar-me en el seu pit infant amant que encara envejo. Està tan lluny de mi partir que ni he pensat en el que deixo.
I no tÂ’estic dient que meÂ’n vaig, ans al contrari, potser ara arribo: pren fort la meva mà i no la deixis quan mÂ’allunyi... no la deixis mai. Sé tan a prop el meu partir que et deixo llum a la finestra per si així et creus que sóc aquí, quan lÂ’enyor venci els teus vespres; tossudament dir-te que sí, que val la pena si segueixes.
Sé tan a prop el meu partir que ni el acords no em posseeixen. Mai no me nÂ’he dÂ’anar dÂ’aquí si en un racó del teu somriure em fas un lloc petit per a mi on no dÂ’estorbi el teu viure. Ho escoltes bé? Jo sóc així i tÂ’encomano el meu pervindre: que no me nÂ’he dÂ’anar aquí mentre mÂ’alenis molt endintre.