Vaig obrir la porta i
teníeu les mans enllaçades
la vergonya del gest i
vàreu separar tanta tendresa
miràreu amb el cap baix i
com si res no hagués passat, hola lluís, com estàs...

Pensàreu que tan grans
no cal fer aquestes coses,
pensàreu que amb l'edat
no té l'encant dels joves,
que què dirà la gent,
millor ser més discrets i...

No us vaig saber dir
com m'agradava veure-us,
no vaig saber com dir
que el vostre goig tan tímid (amor)
obria espais d'amor / al món li reclamava
on hi era escrit que... / el dret a dir que

vell és tan bell
vell és tan bell
que s'obren els límits
del temps, de l'art, del cant, de mi i, de tu, del món... la vida.

Avui us recordo només així / només
ara que vivim entre les ombres,
fent i refent el verb estimar
amb l'art d'una rara saviesa,
sabent morir a cada moment / un poc
i estar al costat per sempre.

Us diuen que tan grans
no cal fer aquestes coses,
us diuen que amb l'edat
no hi ha l'encant dels joves,
que què us dirà la gent,
millor sigueu discrets...

No vaig saber-vos dir
com m'agradava veure-us,
no vaig saber com dir
que el vostre goig tan tímid
al món li proclamava
el vostre dret a dir

vell és tan bell
vell és tan bell
que s'omplen les línies
del temps, de l'art, del cant, de tu i de mi, del món... la vida.