Veig les cares en la foscor,
ocupant l'aire de l'habitació
el temps s’escapa lentament,
veig les ombres com es van movent.

Van venir de tot arreu a canviar-ho tot
captivant-nos amb promeses i els seus tresors.

Tots els meus companys van dir que sí,
que farien el què calgués,
tots els meus companys van acceptar
a vendre l'ànima a qui pagués.

I ara tots pensen el mateix, com ha de ser
tots vesteixen uniforme per sortir al carrer
amagats darrera el món on el temps és el que importa
i tot té el seu preu, on tots anem alhora
sense el dret a ser diferent.

Aquí pacient amb els ulls oberts
seient a terra sense entendre res
no vull creure que tot s'acabés
no puc evitar sentir-me un més.

No havíem de trencar les normes fins el final?
No teníem les respostes a les nostres mans?

Tots els meus companys van dir que sí,
que farien el que calgués,
tots els meus companys van acceptar
a vendre l'ànima a qui pagués.

I ara són persones de disseny que ja no conec
són dibuixos d'una màscara de paper
que s'amaguen en un món on el temps és el que importa
i tot té el seu preu, on tots anem alhora
sense el dret a ser diferent,
a ser diferent.

@posted by lasttroy