Tu que m’has vist caure a terra,
tu que sempre m’has trobat
en les nits de lluna plena
dormint en el teu sofà.

Tu m’ajudes sense presses,
si cal deixes el que tens,
m’obres sempre casa teva
perquè no em quedi al carrer.

Ens fem vells pero no hi ha pressa
entre copes em vas dir:
“ Col•locats quasi com sempre,
sense un duro pero amb estil”.

No desitjo una altra cosa
que el meu món, els meus amics
i la vida no fa nosa
mentre tingui un ros als dits.

Entre mig de vells poemes
de la glòria del passat,
he trovat aquesta història
per la nostra amistat,
que potser havies oblidat…

@posted by lasttroy