A les 8 i quart a l'altura del convent un sol crit li gela el cor demanant-li l'ajut, i ell, com és fort i no és dolent, va cap allà per a veure qui pot ser.
Quan hi va arribar aquell home ja era fred. Només podia resar perquè entrés a dins del cel. Com a bon cristià, com a ser humà que no és un sant però creu en Déu i ho sent.
Maleïda policia... Maleïda policia...
Mort! és mort! hi ha sang en el terra. Dos trets, al cor i al pit, i encara s'el sent cridant sense veu un nom que és el seu. Sona un tro i un cop, encara més fort, li trenca el pit i el crema com mai li havia cremat el foc a la pell.
Maleïda policia... Maleïda policia...
Deia la veritat, que ell no ho havia pas fet. Només anava passejant, com sempre ho solia fer, del nord al sud, de l'est a l'oest, amb vent, amb fred, estiu, hivern i ploguent.
Són les 8 i vint a les portes del convent, càntics gregorians s'esvaeixen al vent: Kirie eleison, Criste eleison... Que porti Déu la seva llei al món.