Mirada perduda en el no-res
fent esforços per trobar
un munt de records que el temps li ha pres,
veu com tot li fuig del cap.

Mentre arrupida en un sofà
se li encongeix la vida.

Isabel: “si em faig gran,
ja sé a qui em vull assemblar.”
La llum d’un estel,
mirada dolça com la mel.

Àvia que comença a dir-nos adéu
però els seus fills sempre enfeinats.
Sàvia que fa veure que no veu
procurant no destorbar,

però cap pastilla cura tant
com l’amor de la filla.

Isabel: “ si em faig gran,
ja sé a qui em vull assemblar.”
La llum d’un estel,
mirada dolça com la mel.