Sé que no tornaràs, que he de viure sense tu.
Pel camí del fracàs t’he buscat per mil racons.
El temps al teu costat, un regal que t’has endut,
deixant-me plenes les mans de misèries i de pors.

Ets tan delicat
que et trenques just en pronunciar el teu nom.
Sense haver-te maltractat
te’m vas trencar i, dels teus bocins, n’hauré de fer valor...
... encara no sé com.

T’odio.
Tot i amb els anys, sento guardar-te rancor;
però em miro i has tret de mi el pitjor.

Nits vestides de blanc amb orquestra i sense son,
però tu em deixes penjat enmig del ball de bastons.
El meu cap no és capaç, no recorda ja el teu so.
Fa massa temps que vas marxar. Jo et porto clavat al cor.

Qui sap si el meu cap
ha fet dissabte per llevar el teu dol
i al teu lloc hi ha posat
sorolls, batecs, remors, xiulets... que ell mateix s’ha inventat
per no sentir-se tan sol.

T’odio.
Tot i amb els anys, sento guardar-te rancor;
però em miro i em veig com caic...
em miro i veig com caic...